Conte d'en @Cesc
En Buf i la Xop
La història d'un amor molt fructífer amenaçat
Tot començà fa uns 4.600 milions d'anys. Bé, jo no me'n recordo pas, ja que encara no sóc tan gran, però com que els científics creuen que aquest és el temps transcorregut... doncs així ho accepto i així ho dic. Any més, any menys... què importa.
Abans d'explicar-vos l'idil·li us presentaré els amants. La Xop és una bona noia... però una mica voluble, ja que canvia d'estat fàcilment. Fixeu-vos: pot tenir volum i forma propis, volum propi i adaptar-se en la forma o, senzillament, forma i volum adaptats a l'entorn o, dit d'una altra manera, pot ser sòlida, líquida o gasosa. A zero graus centígrads, la pobra es congela, i a cent, ui a cent!... a cent li bull la sang i es posa pels núvols. Com que és bastant coqueta pot ser dolça, salada, picant i de vegades fresca, molt fresca!... i a ell li encanta que sigui així d'imprevisible i agosarada. També podem dir que no és gens complicada, bàsicament, hidrogen i oxigen convenientment dosificats, això sí. Els savis també l'anomenen H2O, però a mi m'agrada més Xop, sona com més familiar i onomatopeic, oi?
Ell, en Buf, és de bona pasta i s'adapta a tot amb facilitat. Com que és tan lleuger sempre està com flotant, arriba fins a mil quilòmetres de la superfície terràqüia. Una mica penjat, sembla, oi? Hi ha qui l'agafa i amb l'ajut de compressors el fica en recipients molt i molt, però molt ensardinat i ell de vegades s'empipa i explota! Quan convé té un fort caràcter! També el fan servir per inflar pneumàtics i el pobre després s'ho ha de gastar tot en Biodramina. En Buf tampoc no és massa complicat: un setanta-vuit per cent és nitrogen, un vint-i-u per cent d'oxigen i la resta són gasos nobles i no tan nobles...
Quan es varen conèixer s'enamoraren a primer cop d'ull. Segur que tenien coses en comú. L'oxigen, penso jo, i també un gran esperit solidari, segur que sí. El gran amor que sentien l'un per l'altre l'estengueren a la resta d'habitants de la Terra. I així iniciaren una estreta i beneficiosa relació amb plantes i animals, que de fet eren les filles i fills seus.
A les plantes, en Buf els proporcionava el gasós fluid per respirar i també, bufant, repartia l'amorós pol·len fecundant. Ella els portava l'aliment fins a la mateixa porta de les arrels! (Tal com fan els repartidors de pizzes avui dia.) I llançant-se esmicolada des del cel les netejava i refrescava. Amb els animals també s'entenien molt bé. Ell s'encarregava de servir-los l'oxigen per sobreviure, donava suport als ocells perquè es poguessin desplaçar i repartia els sons, crits i cants pertot arreu fent d'eficient carter incansable. La Xop els eliminava l'assedegament, els rentava i refrescava. I ella, a més a més, era la responsable de proporcionar el vivificador oxigen als peixos i als altres éssers aquàtics. Cal recordar que en Buf els protegia a tots de les perilloses radiacions que arribaven del cosmos. Poca broma!
I durant milions d'anys varen viure feliços ajudant-se els uns als altres. Moltes espècies de plantes i animals sorgiren i desaparegueren i totes elles es beneficiaren de la relació amb en Buf i la Xop. En els darrers temps un nou animal, l'ésser humà, féu la seva aparició. Disposava d'una eina molt evolucionada, el cervell, però hi havia un petit problema: no incloïa el manual d'instruccions! Al principi no hi va haver cap dificultat, ja que els nouvinguts s'integraren bé en l'entorn. Però, a poc a poc, a mesura que anaven utilitzant l'eina cerebral i inventant-se coses noves, sense pensar en les conseqüències, començaren a ferir la nostra parella i, de retruc, també a tots els éssers vius, ells inclosos. La seva humanal dèria per fer moltes coses egoistament i menyspreant les altres espècies, l'obsessió per controlar i modificar la natura i el seu egocentrisme els varen convertir en un seriós perill per a tothom.
Ara feia pena veure en Buf tot compungit contemplant la seva estimada amb les entranyes plenes de petroli i d'altres productes tòxics i de plantes i animals morts o enverinats. Aquell ventre suau on ells dos es perpetuaven i on florien les noves generacions substitutes quedava convertit en un immens cementiri... —El nostre laboratori on ens inventàrem la vida!, exclamava ell, amb atrotinada satisfacció i punyent trista veu. Quan apropava la seva galta a la d'ella havia de fer esforços per contenir les basques provocades per la pudor que la Xop desprenia. Ja no la veia a córrer riallera i neta pels rius i rierols fins a llançar-se de cap al mar encenent-li el desig... no, ja no. Ara s'arrossegava bruta, pudent i llepissosa fins a defallir dins d'un mar brut, pudent i llepissós, trencant-li el cor. Mirar-se als ulls ja no era regalar-se un petó, era constatar un dolor.
Ella estava triplement trista: pel seu estat, per la pena que induïa al seu enamorat i per l'estat deplorable d'ell. En Buf havia canviat molt, massa... Ell sempre net i transparent i ara d'un opac grisós amb els pulmons travessats per criminals fumeres produïdes de cinquanta mil irreflexives maneres per l'home, progressivament i geomètricament emmalaltint-lo, inequívocament assassinant-lo... Al seu través ja no es veien muntanyes, cels, estels, llunes, sols, horitzons ni llunyanies... només grotesques paròdies de núvols, que no eren núvols sinó mort disfressada, que simulaven ploure i que el que realment feien era disparar bombes de fragmentació àcides que amputaven el futur a tothom. Ja no podia sentir la remor del batec d'ales de les aus ni del seu bufament quan empenyia, tot jugant, a la Xop temptadorament vestida amb un picardiós vestit de cumulonimbus, ni els amorosos missatges que li omplien el cos en les èpoques de zel animal.
Tot estava ensordit per un abominable soroll que semblava orquestrat per un psicòpata amb els decibels embogits. La seva debilitat els feia a tots vulnerables als raigs ultraviolats extraterrestres. Indesitjables malalties niaven en la pell dels animals per manca de la protecció que, fins ara, en Buf els proporcionava. La feina d'ambdós ja no era tan eficaç com abans i la conseqüència era que tot se'n ressentia.
La vida tremolava de por... tement per la seva vida.
La mort renegava angoixada... la mort de tots era la seva mort.
(Penso, sincerament, que aquest patètic estadi humà hauria de ser anomenat com el d'Homo gamarussos gamarussos).
I ara, en arribar al final del relat, disposo de dues opcions: fer-lo acabar bé o malament. Com que sóc de tarannà un xic romàntic m'agradaria que la història d'amor d'en Buf i la Xop acabés bé, és a dir, que poguessin gaudir junts, com a mínim, un parell o tres d'eternitats. Però jo no puc fer-ho i necessito el vostre ajut. Tenim, un altre cop, dues opcions: esperem que l'evolució ens doni el manual d'instruccions i, mentrestant, ens conformem a confirmar que som uns Homo gamarussos gamarussos o bé ens posem a la feina immediatament i els donem un cop de mà.
Ajudant-me a fer acabar bé aquesta història ajudarem a fer que no s'acabi la Història.
Siguem bons fills, fem-ho pels fills dels nostres fills.
Decidim que alguns no decideixin.
Tu decideixes...
Decideix-te!
Ara!
Fi
