Un altre conte que m'ha agradat de l'Antologia de narrativa fantàstica i especulativa.
El Diluvi a l'inrevés
Ramon Reventós (abans de 1923)
Al conqueridor de la Florida
I
La resistència de la societat burgesa a la implantació de les doctrines socialistes; la immoralitat, ja insuportable, que regnava en teatres, cafès cantants i cinematògrafs; la mala administració, la falta de respecte als clergues i la invasió de trusts ianquis, que s'apoderaren d'Europa, Àsia, Àfrica i Amèrica (del Sud) i Oceania, portaren la humanitat a un grau tal d'embrutiment que la cosa no podia seguir així.
L'Etern decidí canviar de tàctica per a fer fonedissos els bàrbars, qui després d'encadenar l'electricitat, fer servir el vapor per a arrossegar-los i inventar els adobs artificials, en lloc d'aprofitar-se d'aquestes millores per al seu goig i tranquil·litat, les utilitzaren per als vicis, impaciències i àdhuc per a llur pròpia destrucció. L'Etern no s'havia pas convençut de l'eficàcia del Diluvi; miraculosament alguna llavor de malvestat havia restat incorruptible amb i tot la perllongada permanència sota l'aigua. Llavor que, malauradament, havia arrelat al cor dels homes, clavant-hi tan profundes arrels, que feien precisa la destrucció d'aquells. I vingué un Diluvi a l'inrevés, un aiguat de sequedat, una inundació d'eixuts.
L'única semblança amb l'altre daltabaix fou en que hi hagué un Noè, que es deia Joan i era parent meu molt de la vora. A aquest parentiu dec la salvació i el poder relatar tan eixerits successos.
II
En Joan, el meu parent, el Noè d'aquesta història, fou advertit de lo que es preparava, i, per voler de Déu i baix la seva protecció, construí un grandíssim edifici i dintre d'aquest dues divisions; una, la gran, era ocupada per rastelleres inacabables de bótes i bocois i barralons; l'altra, la xica, era destinada part a dormitori i menjador per a les persones, i part a estable per als animals.
III
Esdevingué que passaren mesos i mesos sense ploure i els grans rius es tornaren rierols i els rierols s'assecaren; després s'assecaren els grans rius i els peixos que en ells vivien anaren a la mar.
Fou aleshores que el meu parent Joan féu que entréssim en l'edifici bastit per ell, jo amb tota la parentela i una parella de cada mena d'animals vivents, tant si eren feres, com si eren peixos, com si eren sargantanes. En Joan tancà la porta al seu darrere. Els homes seguien barallant-se amb més ràbia que mai; cada reguerot que s'eixugava semblava als pobres una ofensa que els hi feien els rics, i a aquests una facècia dels miserables.
Els peixos que dels rius havien baixat a la mar començaren a beure's l'aigua; els que ja hi vivien abans també seguiren bevent sense parar i com que la mar ja no rebia les deus generoses del Volga, ni del Nil, ni del Mississipí, s'anà abaixant de mica en mica i els ports quedaren en sec, i després es pogué anar a peu d'aquí a Mallorca i, en un dia fatal, el dia en què moriren corsecats l'últim home i l'últim arbre, les ruïnes d'Atlàntida reeixiren a prendre el sol.
Àdhuc per als peixos, l'aigua anava acabant-se —són molts i beuen seguit—, prompte en comptes del llom blau se'ls veié la panxa blanca, senyal de mort indiscutible; una tintorera va beure's l'últim glop. No hi havia aigua a la mar i tota la terra era un Sàhara sense oasis ni camells.
Tota la Terra no; sobre d'ella encara es vivia en el gran edifici bastit, per voler de Déu, pel meu parent Joan. Mentre tot s'assecava, nosaltres vivíem en una humitat interior perenne; l'aigua, se l'havien beguda tota els peixos dels rius i de la mar, però aquelles rastelleres de bótes, de bocois i barralons eren plenes a curull dels vins més exquisits. Llàstima que últimament tots eren rancis.
De bon principi les bèsties —bèsties!— es resistien a la beguda; però com que la necessitat no té llei i la set els apretava, hagueren de decidir-se. I com begueren! Allò sí que fou avorrir l'aigua.
Cosa estranya, els que primer es decidiren foren els peixos. Començaren a beure, i hala!, hala!, fins que se'ls acaba la resistència i més borratxos que una sopa caigueren al cul de la bóta i allí van dormir la mona. I així mateix cada dia; es despertaven, escopien la bilis, de seguida a la beguda i cap al cul del bocoi, que ja semblava un cuartelillo a la nit de Sant Joan.
De vegades feien estranyeses. Veiéssiu un pop borratxo! És una cosa admirable, feien uns trenats i cargolillos amb els braços… Allò no es veurà mai més.
I les rates pinyades? Pensar que els pobres xicots es pensen que amb fum de tabac o bé cremant-los-hi el mostatxo es posen a renegar! Il·lusions, tot lo més diran alguna punyesa, però per a sentir-los dir alguna flastomia de veres tenien d'estar allí. No li havien donat pocs de disgustos, al nostre quefe Joan, ell que era tan religiós!
I un tigre marejat? Creuríeu que els hi dóna per lo sentimental i expliquen tragèdies i drames de família i quasi ploren i tot? En canvi no es fiïn mai d'un be borratxo, tenen mal vi; la vista se'ls hi encén i la llana se'ls hi eriça, com el pèl a un gat quan es saluda amb un ca.
Parlant de gossos; aquesta mena d'animals sí que són semblants als homes. Veient-los saber triar tan encertadament i amb tanta cura, vaig entrar en uns escrúpols! Res, que havia despatxat a una minyona per llaminera del vi; per llaminera descarada; perquè si n'hi havia del ranci no es bevia el de taula i si xerès no tocava el ranci. Doncs mirant com traguejaven els quissos, vaig començar a pensar si aquella noia era innocenta, i el lladre tenia quatre potes, es deia Lin i era escuat.
Dels gats, no en parlem; tractant-se de la beguda els gats són persones.
Als elefants, tots els hem vist fer beguda al Circ Eqüestre, però d'una tortuga ni d'un conill no ho hauria dit mai; la veritat, em creia que eren bèsties que no beuen.
No vull parlar dels insectes, ni de les aus, perquè mai acabaríem.
Referent a les persones, és una altra cosa. La persona té beguda lliure i ningú s'hi ha de ficar. Així ho trobàrem i així ho deixarem.
Perfectament, doncs, després de molt temps i seguint la colònia en perfecta salut, es posa a ploure; de moment no en fèiem cas, però va ploure més i més i els rius tornaren a córrer i els mars tornaren a omplir-se. Per anar a la Barceloneta es tingué d'agafar la golondrina i el meu parent Joan tractà d'aviar les bèsties, però i ca!, ni a fum de sabatots. Es veu que, dintre una bóta, hi tenien un recreio.
A mida que anava humitejant-se la terra, s'assecaven els bocois i vingué un jorn en què, com que la necessitat obliga, tinguérem de fer les paus amb l'aigua per no morir de set.
Sembla impossible, tan ben domesticats que estaven i encara no la tastaren perderen els modos i el tigre retornà a tigre.
Què s'hi farà? Poguéssim tornar-hi, a aquells temps, ara que el vi va tan car.
