Aprofitaré una cosa que he sentit aquest migdia a Catalunya Ràdio per a animar una miqueta aquest fil, que el tenim una mica abandonat, pobre.
Han dit que en Carles Canut ha mort d'una llarga malaltia. I llavors jo he pensat una cosa que ja havia pensat altres voltes, però avui no m'he limitat a pensar-ho, sinó que ho comentat a la meua germana, que anava al meu costat.
Per què el mot càncer és un tabú en els mitjans de comunicació i usen l'eufemisme "llarga malaltia"? Quan he parlat d'en Carles Canut, la meua germana ha dit que devia ser perquè ho ha demanat la família. Però hi ha un detall que em fa pensar que aquest motiu és absurd: quan es diu que algú ha mort d'una llarga malaltia, tothom sap de què estam parlant. No hi ha ningú que no ho sàpiga. Per tant, quina utilitat té l'eufemisme?
Jo no puc parlar per mi perquè encara no he tengut cap càncer (un dia o altre caurà). Però em pareix que, quan me'n trobin un, l'últim que voldré de la gent és la compassió. Empatia sí, però no compassió. I el que tampoc no voldré és que la gent en parli quan jo no hi siga i que callin quan jo arribi.
Òbviament, no puc parlar pels altres. Em consta que més d'un ull vermell té càncer, o n'ha tengut, o n'ha tengut algun parent. Per a vosaltres el mot càncer és un tabú? Heu fet servir mai això de la "llarga malaltia"? Pensau que, en general, als malalts de càncer els agrada que aquesta paraula siga tabú? O s'estimen més dir les coses pel seu nom?
