L’independentisme troll
Virtue Signalling, Trolling i altres vicis del discurs
Joan Burdeus
Filòsof, periodista i guionista. Coordinador de la secció Pantalles
A Núvol estem contents amb què la televisió pública empenyi la cultura: especial literari en ple prime time a TV3 on Vicenç Sanchís entrevista Carles Puigdemont sobre el seu nou llibre que, l’agenda és capriciosa, ha aparegut la mateixa setmana que Oriol Junqueras obtenia la semillibertat. La proximitat emocional entre Sanchís i Puigdemont es tradueix en una proximitat física tant superior a la que hi havia a l’entrevista de Junqueras que comencem patint per les gotetes i acabem patint per les gotasses. No és una qüestió banal: desaparegut el contingut polític en les entrevistes i desertada la responsabilitat periodística de circumscriure el debat a qüestions objectivables (fiscalitzar fets és una cosa massa del segle XX), la disputa electoral a Catalunya s’ha convertit en una pugna moral i emocional, una elecció impossible de racionalitzar basada en preferències carismàtiques per a la qual és fonamental quedar bé a les entrevistes, cosa que al president a l’exili li va resultar comparativament fàcil després de la memorable arrancada pinxa de Junqueras convidant als discrepants a passar uns anyets per la presó abans de dir segons què. Els exlíders del meu país que, per una sèrie de jugades mestres (aquestes sí), encara són els actuals líders del meu país, m’ofereixen dues maneres de sentir-me superior a Espanya. La setmana passada vam conèixer la via dòcil, autoanomenar-nos bones persones, el plaer dels abnegats que paren l’altra galta i gairebé poden palpar l’increment del capital moral als ulls dels altres. Aquesta setmana hem conegut el plaer de la superioritat troll.
Segons l’Oxford Dictionary, el troll és aquell qui “fa una publicació en línia deliberadament ofensiva o provocadora amb l’objectiu de molestar algú o provocar-ne una resposta enutjada”. És la cara inversa de l’independentisme dòcil, que a Internet també té la seva pròpia estratègia, coneguda com a “virtue signalling” (assenyalament de virtut), “un intent per demostrar a les altres persones que hom és una bona persona, per exemple, expressant opinions que seran acceptables per a ells, especialment a les xarxes socials”. Puigdemont em fa pensar en l’univers del trolling i les satisfaccions que comporta perquè sempre ha venut un tecnoentusiamse (a l’entrevista va dir que, aquest cop sí, si l’investien telemàticament tornaria físicament a Catalunya), i perquè transmet una barreja d’ironia gironina, trapelleria infantil (el tall de cabells) i facilitat màgica per l’escapisme, tres trets que associo a les criatures mitològiques que donen nom al troll d’Internet. A Catalunya, un dels mites que més mal ha fet és el de David contra Goliat: un relat perniciós ja no tant perquè ens podria fer creure que Espanya és un Estat tan talòs com Goliat sinó, sobretot, perquè ens convida a pensar que Catalunya és tan valenta i enginyosa com David sense necessitat de demostrar-ho. Si volem històries de grans contra petits, potser seria més útil un mite per a adults com el Vietnam. En qualsevol cas, Puigdemont transmet aquesta aura de David o de troll allà on va: mestre del clatellot tuitaire, sempre té preparada una denúncia enginyosa d’Espanya que fa quedar-los a ells com a troglodites antidemocràtics i a nosaltres com a suïssos del sud hípermoderns, i sempre sembla insinuar que sap a on apuntar la fona per fer caure l’adversari. El junquerisme interpel·la als amants del virtue signalling pacifista i el puigdemontisme als del trolling combatiu: tots dos tenim les dues cares, i a vegades tenim ganes de sentir-nos bones persones i d’altres de contraatacar i palesar l’estupidesa dels altres. Totes dues opcions ens fan sentir bé amb nosaltres mateixos.
Però si hi ha alguna cosa que uneixi de debò les dues retòriques que ara tenim disponibles és una preferència pel virtual, el simbòlic, l’emocional, el moral i, en definitiva, tot allò que no sigui material ni objectivable. Mentre que la política clàssica parlava d’objectius i tàctiques concretes per aconseguir-los, proposicions que es podien sotmetre a l’escrutini factual independentment de la disposició moral dels votants, els corrents de l’independentisme ara mateix són estrictament impressionistes. La inversió és tan còmoda per als polítics com contraproduent per a la política: la independència és, precisament, una qüestió en què els aspectes tangibles ajuden a centrar el debat i portar l’aigua cap als molins que fan la diferència. Cap de les raons per les quals Catalunya no és independent tenen a veure amb la moral. Irònicament, el que aconsegueixen les estratègies de Puigdemont i Junqueras amb la seva obsessió pel combat emocional, és el mateix que està asfixiant a l’esquerra postmoderna en l’obsessió per les guerres culturals: un tribalisme retòric que fa impossible parlar entre grups que no sentin el mateix perquè mai es refereix a una realitat externa desadjectivada. La gràcia de la independència és que, en un món on la dreta i l’esquerra cada cop s’expliquen pitjor, la qüestió nacional permet tornar a parlar d’economia i de poder, de distribució dels recursos i d’aliances geoestratègiques, de canviar el marc de les decisions per un de més útil per als ciutadans de Catalunya sense que importi si són sants o són sàtrapes, conformistes o combatius. La moralització de l’independentisme ha estancat el projecte i degrada els discursos cada dia que passa. Un independentisme que tornés a parlar de les qüestions objectives que comportaria la independència sortiria d’aquest cercle viciós i, a més, faria les entrevistes molt més suportables.
