Jordi Sanahuja
01.09.2022 · 06:55
De tant maquiavĂšlic, ningĂș acaba de treure lâentrellat de la situaciĂł perĂČ aquĂ va la meva teoria:
Asssumeixo que des de lâinici del procĂ©s Junqueras tenia en ment trair-nos (en cas contrari hauriem dâacceptar que Ă©s idiota) i per aconseguir-ho necessitava estar liderant el procĂ©s per disposar de tota la capacitat dâacciĂł que la conjuntura polĂtica li permetia. Per aconseguir-ho va desenvolupar una mestreria en lâinterpretaciĂł del paper de home bo amb conviccions fermes que defensaria Catalunya fins al lĂmit. De fet, el precedent de les plebiscitĂ ries proposades per Mas el 2014 que Junqueras va rebutjar eren tot una mostra del que vindria desprĂ©s (no va voler fer unes eleccions amb partit Ășnic -Junts pel SĂ- quan Podemos no existia encara i Espanya no estava preparada. El CCN -Centre CatalĂ de Negocis-, associaciĂł empresarial molt compromesa amb la independĂšncia es va desvincular del procĂ©s en aquell moment al veure lâinexplicable posicionament de ERC). LâocasiĂł per planificar el cop de gracia la va trobar en la reuniĂł secreta amb la franquista Soraya Sanz de Santamaria (S.S.S.) a principis del 2017, a uns 8 mesos del referĂšndum i dâamagat de Carles Puigdemont. Poc desprĂ©s, la trobada va ser desvelada per la premsa i mai ha sigut desmentida. En la seva lĂnia, Junqueras no va dir mai res del tema perĂČ no es va atrevir a negar-ho. De quĂš podrien haver parlat tant en secret en un moment tant crĂtic?. No se sap perĂČ a la vista dels fets posteriors, la meva percepciĂł Ă©s que van acordar lâestratĂšgia (la real) de Junqueras, ja que en aquells moments cap dels dos sabien com aturar el procĂ©s de independĂšncia -Junqueras va dir en privat a Madrid aquells dies que aturar el referĂšndum era potestat de Puigdemont i que ell no hi podia fer res. La meva hipĂČtesi Ă©s que van acordar que Junqueras seguĂs liderant el moviment independentiste per fer-lo explosionar quan la gent ja no poguĂ©s reaccionar. Si es feia explosionar abans hi havia el perill que el propi partit quedĂ©s descavalcat del procĂ©s. AixĂ, Junqueras es mostrava com el mĂ©s abrandat de tots i va fins i tot acusar de traĂŻdor a Puigdemont, a travĂ©s el seu lacai Rufian, quan es va inclinar desprĂ©s del referĂšndum per noves eleccions. La idea inicial -pla A- era que fos el propi Puigdemont qui es tirĂ©s enrera per denunciar-lo com a traĂŻdor i retirar-lo del camp de batalla polĂtic, a ell i al seu partit. I aleshores, tot sol, faria i desfaria al seu gust. Junqueras tindria tot el suport de lâestablishment (premsa, rĂ dio, TV) i de tots els partits polĂtics, de forma que Puigdemont i JxC quedarien aĂŻllats i desactivats. Puigdemont no va cedir, el referĂšndum es va fer i la DUI proclamar. Dâaquesta manera Junqueras es va veure obligat a activar el pla B: rendiciĂł sense condicions (va ser lâĂșnic que inicialment ja va dir que es quedava a Espanya), anar a judici i ja farien quelcom per estalviar-li la presĂł. Tampoc va sortir bĂ© (la judicatura tĂ© agenda prĂČpia, son de VOX i no negocia amb els que considera els seus enemics, encara que en aquest cas sâequivocava) i sâhi va pasar 3 anys. Tres anys de rencunia contra Puigdemont per no haver-se rendit abans que ell ho haguĂ©s de fer. AixĂČ tambĂ© explica perquĂš Junqueras -i tambĂ© Romeva- van menystenir a Marcela Topor, la dona de Puigdemont, quan els va visitar a la presĂł -va sortir plorant sense entendre perquĂš era una apestada a la que no volien veure. I tambĂ© perquĂš Junqueras no contestava a les cartes que Puigdemont li enviava a la presĂł. Lâindult va arribar, molt mĂ©s tart del esperat perĂČ va arribar. De fet Espanya no podia aguantar gaire mĂ©s la pressiĂł internacional pels presos polĂtics i no haguĂ©s tardat gaire mĂ©s en deixar-los lliures sense cap tipus de negociaciĂł. Novament Junqueras els hi va fer el favor dâacceptar un indult condicionat que salvava la cara del Govierno devant dels espanyols i era vergonyĂłs per nosaltres. AixĂ dons, Puigdemont i JxC es varen convertir des del 2017 en lâenemic a batre per ERC. Mitjançant Torrent varen impedir la proclamaciĂł de Puigdemont com a president de la Generalitat al gener del 2018, amb lâajud de la fiscalia van abatre Torra i ara han fet el mateix amb Laura BorrĂ s.
En definitiva, dos feixistes (Santamaria i Junqueras) es van posar dâacord per destrossar el moviment des de dins i dominar el panorama polĂtic resultant. La idea era que sense JxC, ERC no tindria rival en el camp nacionalista i podria manar la ColĂČnia amb tranquilitat. Per arribar a aquest punt, faltava que JxC es deixĂ©s enredar i la figura de Jordi SĂĄnchez -donant soport a la presidĂšncia dels republicants i al control per part de ERC del mitjans de comunicaciĂł- ho va fer possible. El cercle sâhavia tancat.
Si la gent no hi posa remei aquest Ă©s el futur i perquĂš sâentengui el que passa nomĂ©s tenim les XXSS i uns pocs periodistes lliures dels tentacles del poder de ERC, perĂČ aquesta informaciĂł no estĂ a lâabast de la gent gran Ășnicament informada pels mitjans tradicionals.
De totes formes, Puigdemont ha comés 3 greus errades que haurien pogut salvar el procés:
1- Confiar en Junqueras, quan ja estava advertit per Mas que no era de fiar i ho va poder comprovar personalment quan li va encarregar les estructures dâEstat que va estar boicotejant durant un any i mig.
2- No aixecar la DUI. El poble lâhaguĂ©s defensat. AixĂČ ha estat reconegut pel mateix Puigdemont.
3- Anomenar Jordi SĂĄnchez, el talp de ERC a JxC, com a Secretari General.
En definitiva, per explicar la situaciĂł actual sâha dâentendre que son molts els afiliats que devant del gir de la cĂșpula de ERC (Junqueras es va cuidar molt de envoltar-se dâuna guĂ rdia pretoriana de mediocres -com el propi AragonĂ©s- i completament fidels) i estant en possessiĂł de cĂ rrecs pĂșblics o lligats a lâadministraciĂł, han bescanviat lâanhel colectiu del paĂs pel seu propi, deixant de banda els ideals i centrant-se en el manteniment de la posiciĂł social privilegiada que els cĂ rrecs els hi havien donat. AixĂČ val per polĂtics, periodistes i tot tipus de professionals vinculats al poder. Tenint en compte que dels 9.000 afiliats aproximadament de ERC una gran part estan colocats pel partit cobrant del herari pĂșblic -poden ser uns 4.000 o mĂ©s- i que la resta esperen fer-ho si es porten bĂ©, la cĂșpula del partit sâha convertit en un bĂșnquer que sempre disposa de majories a la bĂșlgara per fer el que els hi roti. Els que han discrepat han hagut dâabandonar el partit i deixar el cĂ rrec. Milers dâafiliats histĂČrics sâhan donat de baixa i han sigut substituĂŻts per milers de nous espanyolistes provenint majoritĂ riament del PSC i tambĂ© dels Comuns en busca de millors oportunitats.
