L'any passat una companya de feina i jo vàrem tenir aquesta conversa:
-A finales de esta temporada hablaré catalán.
-No.
-¿Cómo que no? Pero si yo hablo inglés, italiano, ruso... Y hablaré catalán.
-No.
-¡Pero cómo que no! ¿Pero por qué dices que no?
-Quant anys fa que vius a Eivissa?
-(Amb resignació) Veintitrés... Y casada con un ibicenco.
-Per això dic que no parlaràs català.
-Pues yo voy a hablar catalàn, ya lo verás.
-M'hi jug un euro que no parlaràs català.
-¿Cómo, un euro? Vamos a jugarnos unas copas, ¿no?
-Ni parlar-ne. Hi ha crisi i ens hi jugarem un euro. (És una tia molt pesada, i sols de pensar en la perspectiva d'anar de copes amb ella, ja tremol.)
I va acceptar l'aposta. Cada vegada que em veia intentava dir alguna cosa en català (intents frustrats, per cert). I em preguntava: "¿Lo he dicho bien? ¿Cómo se dice esto en catalàn?" I jo li deia: "Escolta, jo sempre et parlaré en català, però haver-te jugat un euro no et dóna dret a rebre classes de franc."
No fa falta dir que va perdre l'aposta. Quan va començar la temporada d'enguany, li vaig exigir l'euro. Cada vegada que la veia (no gaire sovent, per sort, ja que és d'un altre departament), li recordava que encara no m'havia pagat l'euro. Un dia, després de més de dos mesos, es va posar a buscar dins la cartera i em va pagar... 85 cèntims! I encara em va costar més de dues setmanes que em pagàs la resta.
Vaig pensar que no tornaria mai més a fer una aposta amb ella. Idò va tornar a dir que a final de la temporada d'enguany parlaria català. ¿I vos podeu creure que hi vaig tornar a caure de quatre potes i em vaig tornar a jugar un euro? I l'he tornat a guanyar, és clar.
Si l'any que ve em torna a costar tant que em pagui l'euro, promet pel meu honor que no m'hi tornaré a jugar un cèntim mai més!
