Si anem a comprar a una tenda, a un supermercat, ens adonarem que costa molt de rebre un bon dia metàforic en la nostra llengua.
Marques com ara Nestlé, anys i panys a Esplugues; Danone, anys i panys , a Barcelona, per posar un parell d’exemples, però fins i tot empreses de nom i ressonància catalana, com ara BoDeDebò que fa un notable gaspatxo, etiqueten els seus productes en castellà. I si hi afegeixen un altre idioma, és el portugués, suposo que per raons logístiques.
Mesellogia. Mostrar-se insensible.
Quina mostra més significativa de mesellisme, acceptar que les empreses que han prosperat especialment a casa nostra, ignorin la nostra llengua, i a sobre, nosaltres, comprar-los el producte.
Quants dels que votareu/votaran independència, estan disposats a buscar una mica més a les prestatgeries, gastar-se una mica més en qualitat, i comprar productes empaquetats en la nostra llengua ?
Pressionar amb les nostres butxaques, (no només firmant manifests que obliguen a molt poc) perquè no els surti rendible etiquetar obviant el català?
Finalment, per concloure que això s’està acabant, malgrat la bona voluntat de molta gent, (Ll.Lach, Boye, E.Paluzie, J.Cuixart, J.Sánchez, R.Romeva) i la brillantor d’alguns representants (Alonso-Cuevillas, L. Borràs, D.Fernández, Q.Arrufat, Dante-Fachín), recordem com és d’il·lusori pensar en obtenir la independència si tens en contra el 50% de la societat molt espanyolitzada (mireu % audiència Tele5 / A3, la quantitat de gent catalana que mira “Supervivientes”) , i a favor l’altre 50%, però desunit. No només desunit, sinó enemic, amb la sensació que alguns preferirien no obtenir la república catalana abans que el president que la declarés fos del partit rival.
