Poso aquest escrit que vaig fer fa temps. No he deixat de fer animacions, eh!?
Una abraçada!
SAVIESA ABSOLUTA
CAPÍTOL I
Altra vegada tornava a llevar-se.
Malgrat desconeixia el perquè, intuïa que hi havia algun motiu que l'obligava a aquella rutinària acció de dormir i de despertar-se.
Com sempre feia, d'un cop d'ull va confirmar que tot estava i en el seu lloc. Li portava poc temps fer-ho doncs el món, el reduït i únic món que coneixia, no arribava a tenir més de quinze metres quadrats.
Va notar com l'orgull li creixia desbocat:
Ho controlava tot i tot ho sabia, era l'únic home que tenia la saviesa absoluta!
Únicament la porta, que no havia obert mai i el que hi podia haver darrere, era per ell ignorat.
Però ho acceptava doncs sempre s'havia dit que era molt poca cosa i no estava disposat a què el Màxim el titllés de superb.
Que el Gran Misteri era cosa exclusiva del Màxim i per evitar càstigs tot el de fora ho havia d'ignorar i viure sota fe cega.
CAPÍTOL II
De vegades oïa una remor seguida d'uns grans estrèpits i sentia molta por, aleshores s'arrupia en un racó i li demanava al Màxim que el protegís.
Certa vegada, quan estava produint-se un d'aquests episodis, una infidel curiositat li va fer obrir la porta i mirar que estava passant.
Es va quedar fascinat:
La remor la provocava la caiguda d'unes esferes minúscules que s'estampaven contra el terra, mullant-lo, i que els grans estrèpits coincidien amb unes encegadores i enormes llums, d'efímera vida, que zigzaguejaven allà dalt.
Es va passar molt de temps pensant amb què havia vist i fet i en va treure les següents conclusions:
1) Que tenia molta por de ser castigat.
2) Que el seu món no ho era tot.
3) Que investigant havia acabat amb dos misteris:
El de la remor i el de l'estrèpit.
4) I que tenia ganes de saber més coses d'allà fora.
La vivència el va fer adormir preocupat i contorbat.
CAPÍTOL III
Novament despert, aquesta vegada no va escorcollar l'habitació, se'n va anar a la porta directament.
Com impel·lit per una gran força va sortir a l'exterior i va quedar bocabadat contemplant el meravellós espectacle:
Ara una gran llum permanent li permetia veure una immensa quantitat de plantes verdes, d'oloroses flors, d'arbres, de nevades muntanyes, de rius, d'animals que corrien, que volaven, que nedaven...
I així va estar hores i hores assimilant tot el que veia, infinitament més bonic que la seva esquàlida habitació.
Va observar que la llum, a poc a poc, s'anava diluint fins a omplir-se tot de foscor.
Quasi ja no es podia veure res, excepte els milers de punts lluents que guarnien el cel.
Aleshores va entendre quan era el moment d'anar-se'n a dormir.
Abans de fer-ho va recapitular tot l'après:
1) Que havia estat premiat per obrir la porta.
2) Que el càstig era no obrir-la.
3) Que existia el dia i la nit i les plantes, els animals, les muntanyes, els rius...
4) I que volia saber més de tots ells.
CAPÍTOL IV
I així, dia darrere dia, va anar sabent que existien moltes races, llengües i cultures humanes, animals invisibles o descomunals, grans mars i oceans, altíssimes muntanyes, hiverns i estius, planetes i milions i milions de coses que abans desconeixia.
Mai es quedava satisfet amb el que sabia i volia aprendre cada dia més.
I ara quan se'n va a dormir pensa:
1) Que el Gran Misteri només és una gran ignorància.
2) Que mai tindrà la saviesa absoluta.
3) Que ara és molt més ignorant i alhora més savi.
4) Que les portes se'n fet per obrir-les.
5) I que continua volent saber més.
"Quan estàs convençut de què tens la saviesa absoluta és que ets conscient de què no dónes per a més"
"L'únic motiu per deixar d'aprendre és saber-ho tot"
"La por ens dedica a tancar portes"
