Aquest arcticle és força interessant:
https://www.nuvol.com/opinio/el-masclisme-com-afecta-els-homes/
I comparteixo un dels comentaris que m'ha semblat molt interessant:
Benvolgut Victor Fernandez Clares,
Primer de tot et vull felicitar per haver escrit aquest article, i tocat aquest tema tant sensible des de la mirada dels homes. A mi precisament, em toca una fibra personal que fa temps que hi reflexiono, en parlo i ho veig. Sóc mestre d’Educació Infantil, de l’etapa de 0 a 6 anys, tinc trenta anys i visc feliç amb la meva parella, l’Alba, que també és mestra d’Infantil. Un món, aquest de l’Educació infantil, governat des de fa temps per les dones. Dic això perquè m’ha donat molta perspectiva veure i viure (en converses que podríem dir de dones) les etiquetes socials que tenim els homes. Com bé dius en el teu article, el masclisme afecta a les dones, però també als homes. A mi m’agradaria afegir, si em permets l’atreviment, que el masclisme, sobretot, afecta als homes. Jo penso que som nosaltres els qui, de manera silenciosa i invisible, ens enduem la pitjor part social (i és evident que hi ha nous homes, que no són tant nous i que hi han sigut sempre, però desgraciadament, son minoria). Em refereixo a la majoria, a les etiquetes socials dels homes que, precisament, passen desapercebudes. Som els homes els maltractadors, els assassins, els violadors, els degenerats sexuals, els lladres, els irresponsables, els incapaços, els violents, els limitats, els estúpids, els superficials, els prepotents, els que no entenen a la parella, els que només pensen en una cosa… Som els homes els que no sabem ni qui som, els borratxos, els que no governem la nostra vida, els que no ens coneixem, els que no sabem expressar els sentiments, els que depenem dels altres (normalment elles)… Realment, quines són les etiquetes dels homes en aquesta societat? Quin mal ens fan aquestes etiquetes? Un clàssic: un anunci dels desodorants Axe, per exemple, on hi apareix un home feliç perquè està rodejat de belles dones submises a la seva sexualitat. Quina falta de respecte més flagrant cap a les dones, tothom pensa. Cert, però… algú es pregunta la falta de respecte cap als homes que s’amaga en aquests anuncis? Ningú, perquè tothom, homes i dones, té assumit que els homes són així. El missatge és clar: L’únic que els importa als homes és “triomfar amb ties bones”. El més trist, i aquí és on vull arribar, i crec que és aquest el pitjor mal del masclisme, és que els homes s’han cregut que aquest és el camí, que aquesta és la veritat. Els hi ha arribat des de ben petits que aquesta afirmació és certa, que han de complir amb aquest paper, i la societat (la família, l’escola, els amics, la feina) els ha fet incapaços d’entendre que la vida no va de triomfar amb ties bones, i que aquesta superficialitat sexual tant ridícula els farà esclaus, persones buides, poc realitzades i infelices. Entre homes, el més comú és parlar de lu bona que està aquella, fer broma i imaginar-se com practicarien sexe amb l’altre, etc… i tant se val si es té parella o no, o si hi ha dones presents, això està ben vist entre homes, i no es considera cap falta de respecte… Ningú es pregunta quines conseqüències tenen aquestes paraules, aquests desitjos basats en una postura social? Hi ha una acceptació brutal d’aquesta etiqueta negra, i el més perillós de tot és que hi ha una ignorància total del dolor i la soledat que això provoca en l’home. Realment, el masclisme ha provocat una degeneració de l’home molt silenciosa. La dona ha de complir amb uns patrons físics i ridículs establerts, cert, però per estar bé davant dels ulls de l’ésser més superficial i ignorant de la terra, l’home… A la llarga, qui s’emporta la pitjor part? Des de l’Educació Infantil veig cada dia la falta de referents masculins que regna en la nostra i en totes les societats del món. Aquesta etapa, dels 0 als 6 anys, serveix per crear totes les connexions neuronals que ens definiran les bases de la nostra personalitat, desitjos, idees, pensaments… Bàsicament, el que passi aquí ho determina gairebé tot (desgraciadament això encara només ho han entès els nòrdics), i el món sencer, en aquesta etapa de la vida, està educat per dones. Moltes vegades, aquestes mestres, passen més hores amb les infants que les pròpies famílies, i la influència que tenen en ells és determinant. A la majoria d’escoles bressol, a més a més, només hi van les mares a recollir i dur els infants (sóc conscient que això està canviant, però em refereixo a una majoria que encara és aplacant). Per tant, els nens i les nenes del món, aprenen des de l’inici de les seves vides, que és la dona la que s’encarrega, la que es responsabilitza, la que abraça, la que cuida, la que entén, la que fa i desfà. Les nenes, en els seus primers anys de vida, tenen desenes de referents femenins en qui emmirallar-se, i això estimula les seves capacitats, motiva la seva autonomia, desenvolupen molt més depressa el seu llenguatge, i són molt més capaces de ser conscients de la realitat que les envolta. No heu sentit mai que les nenes sempre aprenen a parlar abans que els nens? Elles són més responsables i madures des del principi, fet que els permetrà adquirir d’adultes, una major consciència, més coneixement propi, més capacitat de prendre decisions, més capacitat comunicativa, i en definitiva, més llibertat per triar i saber el que volen. De fet, d’una manera inconscient, tots els éssers humans estem programats per ser més benavolents amb el sexe contrari, i més exigents amb el propi. Per tant, les milions de mestres d’Infantil, sense qüestionar la seva professionalitat, no poden evitar exigir més a les nenes que als nens, tot i que treballin per a no fer-ho. Al igual que suposo que ens passa a l’inrevés als mestres homes. La diferència és que nosaltres, els mestres homes, no arribem ni al 2% del total de mestres en aquesta etapa. Així, sense voler, als nens (mascles) se’ls permet “anar més a la seva bola”, se’ls permet “pegar” més que a les nenes, se’ls permet recollir menys, ser més explosius, moguts, impulsius, cridaners, bruts… Actituds i comportaments que són clarament més reduïdes si les té una nena. La falta de referents masculins provoca que els nens i les nenes sentin des de ben petits aquesta diferència, i els quedi gravada a foc en l’inconscient. Per tant, arribats a l’edat adulta, posem-hi 20 anys, veurem a les dones molt més madures, capaces i segures que els homes en la majoria d’aspectes essencials de la vida. Es típic dels homes recórrer a les amigues per parlar dels seus problemes sentimentals. I també és normal, que amb les úniques persones que els homes xerren de les intimitats emocionals, de la tristesa, les pors i les inseguretats, siguin amb les seves parelles dones o amigues. No veurem a un “corralito” d’homes expressant-se o ajudant-se els uns als altres amb consells dels problemes amb la parella, per exemple. Això és perquè en els aspectes que ajuden més a ser feliç, a governar la teva vida, les teves emocions, en les coses realment importants, les dones han gaudit de moltíssimes més oportunitats que els homes per estar més preparades. El masclisme, a part de la seva cara més visible com ho és la violència i la falta de respecte i menyspreu cap a les dones, en té una d’invisible, i en la meva opinió molt més nombrosa i perillosa, que és l’existència d’una societat plena d’homes insegurs, incapaços, irresponsables, tristos i buits ansiosos de descobrir la llibertat de poder dur les regnes de la seva vida.
