BON DIA!!!
A la cort de Madrid, durant el conflicte dels Segadors (1640-1652) es van produir una sèrie d’inesperades i espectaculars defuncions que, ràpidament, es van atribuir a la bruixeria. El 6 d’octubre de 1644, en ple conflicte, moria a 42 anys la reina Isabel de Borbó, esposa del rei hispànic Felip IV i considerada la sobirana més atractiva d’Europa. Isabel va morir estrangulada a causa d’un “foc de sant Antoni”, allò que avui dia coneixem com a herpes, que, segons les fonts, li va deixar la cara, el coll i el pit com un mapa de volcans en relleu. Però el pitjor, políticament parlant, encara havia de venir. Dos anys i tres dies més tard, el 9 d’octubre de 1646, moria inesperadament a 20 anys el príncep hereu Baltasar Carles, l’únic fill mascle de Felip IV i d’Isabel de Borbó.
Isabel i Baltasar Carles van morir, inesperadament, en un context bèl·lic marcat per les atrocitats que els soldats hispànics cometien sobre la població civil catalana. I María de Ágreda, que des de la mort d’Isabel (1644) havia estat prou hàbil per sumar a la seva condició de confessora reial la d’assessora d’estat, s’havia convertit en el dit sinistre que assenyalava Catalunya.
“Males merdes t’ofeguin” no era una maledicció més. Si més no, en aquella Catalunya barroca —en tots els sentits de l’expressió— que aspirava a tenir un paper i una veu pròpies en aquell món canviant. Les fonts que documenten les penes imposades per l’ús públic de blasfèmies i malediccions la situen en una categoria de primer grau. Dit d’una altra manera, no es castigava amb la mateixa pena (generalment assotar públicament l’infractor) qui “es cagava” —amb la boca plena i a la via pública, naturalment— en una figura del santoral catòlic o, fins i tot, en la divinitat, que qui feia ús de l’oficialment considerat corpus de malediccions que tant la societat com les autoritats (civils i eclesiàstiques) associaven directament amb el món de la bruixeria i els atribuïen la categoria de sentència. Tant les fonts documentals com la tradició oral que ens arriba fins a l’actualitat revelen que “Males merdes t’ofeguin” era també una expressió molt cenyida a l’àmbit de les estigmatitzades comunitats gitanes de Catalunya.
La cultura de la maledicció catalana va arribar a la cort hispànica per quedar-s’hi. La castellana María de Ágreda tan sols va ser la pionera: la primera que va assenyalar clarament Catalunya —si més no a l’ancestral i temuda bruixeria catalana— com la causant de tots els mals que pretenien destruir la monarquia hispànica. Després d’aquest curiós i pintoresc poliedre format per Felip IV, Isabel de Borbó, l’hereu Baltasar i la monja mística, durant mig segle com a mínim —fins que es va exhaurir la dinastia dels Habsburg hispànics, el 1700—, la cort de Madrid acolliria permanentment les bruixes i les fetilleres més reputades dels dominis de la monarquia hispànica. Sempre amb la mirada posada a Catalunya i en competència amb els metges reials i els exorcistes oficials, fins a crear un paisatge cortesà —que en aquella època equivalia a dir un dibuix del poder— que era la riota de totes les cancelleries d’Europa, segons revelen les fonts documentals.
