Jo, que visc al camp, no em puc queixar. Cada dia, per mirar de mantenir el sucre a ratlla, vaig de casa a la carretera, de la carretera a casa, de casa a la carretera, de la carretera a casa... Una volta per dur el fems al contenidor, una altra volta per anar fins a la bústia (tenim unes bústies de carretera), sabent que no hi trobaré res dins. En fi, pareix que ara ja començarem a recuperar un petit percentatge de normalitat.
