http://www.ara.cat/opinio/plany-disculpa_0_1862813781.html
OBLIT. Fa un parell de dies, sobtadament, em vaig adonar que no sabia els noms, ni les edats, ni les nacionalitats, dels 16 morts dels atemptats de Barcelona i Cambrils, i em vaig sentir malament. Durant dues setmanes frenètiques havia estat tan obsedit amb les repercussions de la massacre, tan amoïnat pel futur de la nostra cohesió social, tan indignat per la manipulació política, tan deprimit per la baixesa dels qui encara gosen dir-se periodistes, que em vaig oblidar de plorar els morts, de sentir recança per les vides segades i les famílies trencades, de plànyer-me per l’absurditat d’un Univers sense Déu o amb un Déu imbècil que segur que no es diu Al·là. Admetem-ho: hem parlat de tot excepte de les víctimes. Hem debatut sobre la condició de musulmà a Catalunya, sobre la falta d’expectatives del jovent d’origen àrab, sobre si els Mossos podrien ser la policia d’un estat, sobre si l’imam de Ripoll era un sospitós habitual o no, i sobre si un document de merda amb un avís sense versemblança, rebut al mateix temps a Madrid i a Barcelona, podia matisar la bona feina dels Mossos.
