Ai amics, això del confinament ens deixarà desentrenats, no obstant, el dia que puguem sortir, arrancaré a corre, Avencó amunt fins al tercer pont sense parar, i, quan torni, abraçaré tots els arbres del camí i també a totes les persones que es deixin, cridaré fins a quedar-me afònic, o no? ara que penso, trencaria l’harmonia d’aquest silenci. Oh¡¡¡ com gaudeixo d’aquest silenci i dels carrers solitaris, des de casa veig la carretera i la major part del temps està deserta i callada, he de viure a poc a poc per ser ben conscient del què ens està passant. Només sento el dolor dels amics que han patit pèrdues dels essers estimats. Haurem de aprendre la lliçó d’humilitat i ser més previsors per una altra vegada. No m’amoïna la davallada econòmica, ens refarem segur, el que em preocupa és intuir que no canviaran les normes econòmiques, i seguiran havent pobres, i les classes baixes pagaran la crisi, a no ser que reaccionem i posem i omplim les urnes d’esperança i determinació. Jordi Sambola
