La nit del cel
La nit del cel de núvols s'ha buidat.
I és trista sense estrelles!
Què hem fet amb elles?
On és l'espurnall de sempre adorat?
Sols hi ha el somrís solitari
d'una Lluna de pell macilenta
que de la solitud es lamenta
en son esclau destí planetari.
Ja no tenim l'Óssa Menor
amb la Polar orientadora
del nord fidel indicadora.
Quin serà el llum guiador?
Existeix encara l'Óssa Major,
també com Carro coneguda,
amb els estels Mizar i Alcor?
O tal vegada l'hem perduda?
On són les mítiques agrupacions:
Pegàs, Andròmeda, Orió,
Bessons, Taure i Dragó,
que anomenàvem constel·lacions?
Serà que les Plèiades s'han esfumat?
Bell cúmul obert heptàmer d'estels,
Set Germanes que corrien pels cels
i que la contaminació ens ha furtat!
Via Làctia, la nostra galàxia acollidora,
si no et veiem també existim?
I si existim per què no patim
orfes de ta suau lluïssor encisadora?
I a on buscarà l'amant,
ple d'il·lusió desesperada
i amb mirada enamorada,
a l'estimada distant?
I com l'enamorat explicarà
que si fos cel, i en veure-la,
els estels faria somriure-la,
si el cel és buit! Se'l creurà?
Per què amb tanta llum il·luminem
camins que amb escreix coneixem,
fent desaparèixer l'encant ancestral
d'un cel que per somiar ens és vital?
Deixem-nos soplujar pel cel tot estelat
que des d'antany les nits ha engalanat.
Canviem el nostre actuar ignominiós
i apaguem l'inútil excedent lluminós!
