No era això, companys, no era això
pel que vàrem votar amb il·lusió,
pel que varen anar a la presó.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.
No és això, companys, no és això,
ni l’afany de poder o poltrones,
ni el comerç que es fa amb els nostres vots,
vots que són, més enllà d’un partit,
un gran anhel de llibertat.
No és això, companys, no és això;
ens diran que ara cal esperar.
I esperem, ben segur que esperem.
És l’espera dels que no ens aturarem
fins que no calgui dir: no és això.
Martí Estruch
