[1/9, 9:10] Mireia UllsV: Avui val la pena llegir el comentari que passo a continuació, a l’editorial del Partal del Miquel Gilibert:
01.09.2021 | 06:05
A mig setembre, Octuvre va publicar un vídeo d’una entrevista de gairebé una hora amb Ramon Gorsfoguel, professor de Berkeley, que recomano a tothom.
En aquest vídeo s’explica molt bé, tenint en compte paral·lelismes històrics amb altres revolucions, què ens està passant i deixa clarament al descobert les trampes de l’estat espanyol i els esforços d’una part dels que primer empenyien tant dins el moviment per tal de tornar a posar la pasta de dents dins el tub.
Per resumir-ho molt, els esdeveniments d’octubre ens han canviat la consciència com a país (com per exemple la primavera àrab va canviar la consciència de la gent a Tunísia, o la revolta contra Carlos Andrés Pérez ho va fer a Veneçuela), de forma que ara la nostra percepció és diferent, malgrat els esforços d’una part important dels nostres polítics per tirar enrere (ell ho anomena “junquerisme”, com a concepte, perquè diu que hi ha “junqueristes” a tots els partits), i que el que cal és articular un moviment social que reprengui la lluita i no es deixi prendre el pèl. Això pot trigar més o menys (a Veneçuela, per exemple, va trigar 9 anys), però és factible i en molts llocs ha triomfat. Ens cal això i no caure en la trampa d’aeroports que no podem ni gestionar.
Crec que aquest és el problema. No tenim por, cap de nosaltres. Si més no, jo no en tinc, perquè lluitem per una cosa més gran que nosaltres mateixos: la supervivència del nostre país, de la nostra llengua i cultura, i la creació d’una república democràtica i social, allunyada de la monarquia corrupta que portem 500 anys aguantant.
Però ens manquen els líders i l’articulació social. El 2017 va ser el resultat d’un estat de gràcia col·lectiu, d’un entusiasme de la població que semblava suportat pels nostres representants. Una conjunció perfecta d’activisme social, acció política i empoderament ciutadà. Per això anàvem endavant.
El problema que tenim ara és que hi ha un desert de lideratge i és molt difícil tornar a crear la situació de la dècada del 2010-2020. És evident que la generació de polítics que teòricament varen pilotar el procés (des de Junqueras fins a Cuixart, passant per Sánchez) no tiraran endavant res. Només cal sentir-los. I és normal perquè estan totalment espaordits per la seva experiència personal.
Però és que els substituts són fins i tot pitjors !! Algú em pot dir dins el govern de la Generalitat, o fora d’ell, el nom d’un sol polític en qui confiaria per pilotar un procés com el que hem viscut ? I no em digueu Puigdemont, perquè tot i que efectivament és el més coherent i millor de tots, des de fa força temps ha caigut, o l’han fet caure, en un silenci sepulcral i tot plegat no fa més que entortolligar-se.
Apart de tot això, sembla que genèticament som incapaços de superar les capelletes. Dic molts cops que quan era a ERC semblava que el principal objectiu era prendre-li la cartera a Convergència (o JxCat, tant s’hi val perquè per un bon membre d’ERC sempre seran el mateix i de dretes, no importa què facin), més que no pas caminar junts cap a la independència. Necessitem un SNP o un Parti Quebequois, no aquest ridícul vodevil en què estem instal·lats. No cal ni afegir que, apart, sembla que les organitzacions socials (Òmnium o ANC) semblen com a mínim molt despistades i per tant tampoc no veig com poden contribuir a la renovació.
Llavors el problema és que hem de teixir l’alternativa des de baix. I jo, sincerament, no se com fer-ho ni quant de temps tenim per a autoorganitzar-nos davant el desert de lideratge i les misèries quotidianes a què ens enfrontem.
Això sense deixar de banda que estem perdent un temps preciós en què es consolida el caràcter cada cop més autoritari (per no dir feixistoide) de la monarquia espanyola, en què està desapareixent a marxes forçades la llengua i la cultura, i en què, amb el coneixement que tenen dels nostres mecanismes polítics i socials, els nostres enemics d’enllà l’Ebre, estan teixint una xarxa cada cop més espessa per a impedir el més mínim moviment. Només cal veure les accions del govern més xupiguai de la història. O el paper dels mitjans de comunicació catalans, donant espai a veus directament contràries a res que no sigui l’autonomia a tota hora.
Però cal persistir, encara que de moment no veiem el camí. Perquè ens hi juguem alguna cosa més que una opció política. Comencem defensant la llengua i la cultura, contribuint-hi nosaltres i pressionant on puguem per tal que es defensi i es promocioni. Anem ocupant espais socials de forma inequívocament independentista (sindicats, associacions, associacions empresarials…), siguem molt exigents amb els nostres polítics i, si cal, no els votem, encara que això impliqui que perdin el poder, a menys que compleixin les seves promeses, incrementem el nivell d’exigència ètica i democràtica (accountability, que sempre m’agrada dir) i teixim mecanismes per fer front a la repressió. En una paraula: preparem-nos amb paciència, creem les condicions, i donem suport inequívoc als líders socials i polítics amb valor que acompanyin un poble sense por.
[1/9, 9:26] Imma: 
un article fantàstic!! Jo només tinc un lideratge clar: la Ponsetí!
